CARTAS DESDE IWO JIMA

Fitxa tècnica

Direcció: Clint Eastwood 
País: EUA 
Any: 2006 
Durada: 140 min 
Gènere: drama bèl·lic
Guió: Iris Yamashita i Paul Haggis; basat en el llibre Picture letters from commander in chief de Tadamichi Kuribayashi 
Producció: Clint Eastwood, Steven Spielberg i Robert Lorenz 
Música: Kyle Eastwood i Michael Stevens 
Fotografia: Tom Stern 
Muntatge: Joel Cox i Gary D. Roach 
Disseny de producció: Henry Bumstead i James J. Murakami 
Vestuari: Deborah Hopper 

Fitxa artística

Ken Watanabe (general Tadamichi Kuribayashi),
Kazunari Ninomiya (Saigo),
Tsuyoshi Ihara (baró Nishi),
Ryo Kase (Shimizu),
Shidou Nakamura (tinent Ito),
Nae (Hanako),
Hiroshi Watanabe (tinent Fujita),
Takumi Bando (capità Tanida),
Yuki Matsuzaki (Nozaki)

Sinopsi

Fa seixanta-un anys, els exèrcits nord-americà i japonès es van veure les cares a Iwo Jima. Dècades després, diversos centenars de cartes són desenterrades de la terra d'aquesta inhòspita illa. Les cartes posen cara i veu als homes que van lluitar allà i a l'extraordinari general que els va dirigir. Els soldats japonesos són enviats a Iwo Jima sabent que, amb tota probabilitat, ja no tornaran. Al comandament de la defensa hi ha el general Tadamichi Kuribayashi; els seus viatges als Estats Units li han revelat la naturalesa inútil de la guerra, però també li han proporcionat un coneixement estratègic sobre com afrontar la imponent armada de guerra nord-americana que s'aproxima pel Pacífic. Sense més defensa que la pura voluntat i les roques volcàniques de l'illa, la tàctica sense precedents del general Kuribayashi va transformar el que es preveia com una derrota ràpida i sagnant, en gairebé quaranta dies de combat heroic i enginyós. Prop de set mil soldats americans van morir a Iwo Jima; més de vint mil efectius del bàndol japonès també ho van fer allà. Les sorres negres d'Iwo Jima es van tenyir amb la seva sang, però els seus sacrificis, els seus esforços, el seu coratge i la seva compassió perviuen a les cartes que van enviar a casa.

Crítica

En uns temps en què resulta complicat trobar raons per al consum cinematogràfic tradicional, és un luxe que un cineasta com Clint Eastwood hagi assolit una maduresa creativa de la qual només es pot gaudir plenament davant la pantalla gran. Un luxe que a més és doble gràcies a l'audàcia de l'autor, disposat a fer un salt mortal i sense xarxa en forma de díptic que no només apunta a un conflicte bèl·lic del passat sinó que, tal com succeeix amb les grans obres, al·ludeix en certa manera tant al present com al mateix cinema. I és que en casos com el del díptic compost per Banderas de nuestros padres i Cartas desde Iwo Jima el mitjà cinematogràfic es revela com un instrument d'allò més precís.  

Convé, doncs, valorar els dos llargmetratges com una obra única, tan legítimament pretensiosa en els seus objectius com magna en els seus resultats. Tot i que existeixen matisos importants que les singularitzen, els dos textos conflueixen en un terreny comú que discorre sobre la naturalesa de la guerra però, fonamentalment, sobre el sentit que aquesta té per als qui la pateixen al camp de batalla. Aquests éssers humans tenen una cara i Eastwood els humanitza precisament quan el poder polític i mediàtic ha transformat els conflictes bèl·lics en una realitat virtual molt més pròxima a l'estèril representació del videojoc que al dolor real, a la por a la mort i a la violència descarnada.  

Res sembla més oportú –ni més audaç– com ara que oferir un prisma plural sobre aquestes qüestions. La història del projecte ve de la preproducció de Banderas de nuestros padres , quan el director va estudiar la famosa batalla de l'illa d'Iwo Jima a la Segona Guerra Mundial i va topar amb la força dramàtica que tenien els fets constatats des del punt de vista japonès. Un llibre que compila algunes de les cartes que el general Tadamichi Kuribayashi –que va liderar la resistència nipona– va escriure a la seva dona i als seus fills es va posar a les mans de la guionista Iris Yamashita, la qual, en col·laboració amb Paul Haggis, signa el guió de Cartas desde Iwo Jima , rodada en japonès, un altre gest que ens parla de l'honradesa expressiva de Clint Eastwood.  

La pel·lícula narra el llegendari episodi al qual ja s'havia referit en l'anterior entrega, amb la qual coincideix en el seu prisma ideològic, sobretot per la defensa que es fa de la necessitat de recuperar la memòria històrica, ara simbolitzada en la troballa de diverses cartes escrites pels militars japonesos i que els membres d'una expedició arqueològica fan en l'actualitat en el que en altre temps va ser un camp de batalla. Així, el relat dóna compte dels fets en flashback a partir de les emotives epístoles que tant Kuribayashi com alguns dels seus homes van enviar a les seves llars des d'un lloc del qual ja sabien, amb gairebé tota certesa, que seria la seva tomba. Eastwood tracta amb un respecte extrem aquests soldats que van resistir al gegant nord-americà fins on els arribaren les forces. [...]

El resultat és una obra exquisidament explicada, precisa i madura. Ja fa temps que l'autor de Sin perdón és justament tingut per l'últim clàssic viu i Cartas desde Iwo Jima reforça aquesta teoria. Amb un pols admirable, Eastwood arrodoneix una obra més parca i austera que Banderas de nuestros padres –entre d'altres, per causes pressupostàries–, probablement la millor virtut d'un llargmetratge que s'allunya de la manipulació sentimental i que exposa el seu discurs i la seva forma sense ornaments. Torna a sobresortir el treball dels col·laboradors habituals amb els quals Clint s'ha reunit al voltant de la seva productora Malpaso: Tom Stern arrodoneix una fotografia aspra en tons verdosos molt apagats que s'enganxen a la retina, mentre que Joel Cox –en el muntatge– i Kyle Eastwood –en la música– afegeixen unes dosis d'aquesta seca sobrietat que impregna cada passatge. A més, el realitzador aconsegueix una posada en escena claustrofòbica que, malgrat les moltes diferències, recorda les emocions que generava aquella joia d'Anthony Mann titulada La colina de los diablos de acero . La planificació oscil·la entre els paratges oberts d'una illa sense escapatòria ni ajuda possible i els espais tancats i irrespirables en els quals s'apliquen les tàctiques de Kuribayashi. Per aquest motiu, la pel·lícula va acumulant les sensacions de tensió, pànic i violència que deuen teixir l'experiència de la guerra, recreada per Eastwood amb una soltesa audiovisual a l'abast de molt pocs i millorada per un grup d'actors que fugen dels escarafalls del cinema comercial vigent. [...]

Miguel Ángel Huerta - cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com