Sinopsi

La pel·lícula ens presenta quatre nous episodis: "Eros" té com a protagonista un jove paraplègic enamorat bojament de la seva fisioterapeuta; "Maternidad" és l'odissea tragicòmica de Franco i Manuela, una parella jove que està obligada a acudir a la reproducció assistida per tenir un fill; "Matrimonio" tracta de Fosco i Filippo, una parella gai que decideix anar a Espanya per casar-se; a "Amor extremo" el cinquantí Ernesto, cansat de la rutina del matrimoni, pateix un rampell de passió per una dona molt més jove que ell, Cecilia. El fil conductor d'aquests quatre "capítols" és un programa radiofònic conduït pel discjòquei Fulvio, centrat en el tema de l'amor.

Crítica

Després d'haver aconseguit un clamorós èxit a Itàlia i haver recorregut les pantalles europees, arriba a la nostra cartellera Manuale d'amore 2 , segona part, i no pas continuació, de la pel·lícula del mateix títol estrenada a Espanya l'any passat. Som davant una típica comèdia italiana on la humanitat dels personatges se'ns mostra sense fissures. Així, davant de situacions dramàtiques, una comèdia espanyola hauria preferit acabar l'acció d'una forma molt més tensa, mentre que la comèdia italiana opta per finals humorístics. Humor que acaba desdramatitzant i provocant, moltes vegades, un somriure en l'espectador. 

En aquesta ocasió, no ens trobem davant de quatre històries amb un mateix fil conductor, sinó que transitem per quatre històries independents relacionades amb l'amor. Els títols de cadascuna de les històries són: “Eros”, “Maternidad”, “Matrimonio” i “Amor extremo”. S'hi desenvolupen temes actuals (els accidents de trànsit i les seves seqüeles, la fecundació in vitro , el matrimoni entre parelles homosexuals i les relacions entre homes madurs i dones jovenetes). Veronesi podia haver-los donat un enfocament clàssic, no obstant això, desenvolupa continguts encara no acceptats per tota la societat, encara que siguin presents en les nostres converses i es tornin habituals en el nostre entorn.  

A “Eros”, un jove, després de patir un accident de trànsit, sent una atracció incontrolada per la seva fisioterapeuta, que el correspon malgrat estar compromesa i en vigílies de casar-se. La força del déu de l'amor en estat pur, amb una escena eròtica entre Monica Bellucci (Lucia) i Riccardo Scamarcio (Nicola) que no deixarà indiferent ningú. Per parlar de la “Maternidad” se'ns narra la història d'un matrimoni que està en el procés d'aconseguir l'embaràs mitjançant la fecundació in vitro . Ens descriu les seves dificultats, els seus interrogants, les seves pors… utilitzant la tècnica de la congelació de la imatge o el recurs de la veu en off . Viatgen a Barcelona, reivindicant l'obertura a la modernitat d'Espanya enfront del que passa a Itàlia, sobretot en alguns temes de gran envergadura social. 

A “Matrimonio”, l'afany reivindicatiu reapareix amb més força. Parla de matrimoni en la unió d'un home amb un altre home (terme que moltes persones no accepten) i veiem els problemes, personals i familiars, als quals han d'enfrontar-se dos gais que, novament, decideixen casar-se a Barcelona. Ciutat que en la pel·lícula representa la bandera de l'obertura mental. Finalment, en la quarta història, titulada “Amor extremo”, una jove espanyola torna a Itàlia per ensenyar al seu pare el nét que acaba de tenir, i s'enamora bojament d'un casat madur que viu al mateix edifici. Un excel·lent Carlo Verdone (Ernesto) que perd el cap amb una de les nostres actrius que lluita amb més gran afany per introduir-se en els circuits europeus i americans del cinema, Elsa Pataky (Cecilia). 

Totes les històries arriben al límit possible de les situacions, utilitzant gags exageradíssims, típics, com ja hem comentat, de la comèdia italiana, si bé Veronesi es mostra més contingut del que és habitual en films semblants. Perquè en això de l'humor sí que hi ha nacionalitats. I els quatre episodis acaben valent-se d'un humor sempre intel·ligent, capgirant les circumstàncies o transcendint-les des d'un vessant poètic d'estimable qualitat, en què es pondera, com dèiem al començament, la humanitat dels personatges, que sempre són autèntiques persones. 

Veronesi no planteja les històries d'una manera transgressora, malgrat els continguts, sinó que reivindica drets i llibertats (el col·lectiu gai, l'elecció dels pares per tenir fills, etc.), mostrant Espanya i Barcelona en concret com a llocs referents on poder viure aquests drets i llibertats. Amb una correcta interpretació dels actors, hiperactuant de manera conscient en alguns moments (sobretot els gais de la història “Matrimonio”) i recorrent al tràveling per acabar les històries, Manuale d'amore 2 es deixa veure amb un somriure als llavis. Al cap i a la fi, el cinema també és entreteniment, sense més.

cineparaleer.com