Sinopsi

La ciencia del sueño narra les desventures de Stéphane, un jove artista gràfic en el cervell del qual s'emet un programa de televisió en contínua pugna amb la realitat. Aterrat a París amb l'esperança d'una bona feina i després d'entrar en contacte amb una nova veïna, Stéphanie, la possibilitat d'un idil·li s'obrirà pas en el seu oníric univers de cartró.

Crítica

Quan la tecnologia digital ha canviat la forma de fer i, fins i tot, de veure cinema, Michel Gondry ha tingut la gosadia de beure de les fonts més tradicionals de la il·lusió cinematogràfica; tant és així, que a La ciencia del sueño no només podem sentir l'eco de l'extraordinari treball dels grans animadors stop-motion (especialment els txecs), sinó que la seva capacitat de fascinació artesanal ens portaria, fins i tot, al mateix patriarca Méliès i la seva concepció de l'art del cinema com un continu i subjugador truc de màgia. 

Perquè, amb aquesta cinta, Gondry ha confirmat que és, potser, el més interessant dels directors “moderns” (una etiqueta irònica que resumeix a la perfecció el millor i el pitjor del que han signat tant ell com Spike Jonze o Wes Anderson, amb l'habitual col·laboració estel·lar de Charlie Kaufman) per trobar l'entrada a un terreny propi en el qual l'obsessió per fer alguna cosa diferent deixa pas a la capacitat d'oferir un món propi que està veritablement viu. Ja va passar a ¡Olvídate de mí! , i La ciencia del sueño , ja sense la firma de Kaufman en el guió, ho confirma. 

Per descomptat, no es tracta d'una cinta per a tots els públics, ja que exigeix que l'espectador es lliuri a un joc en el qual qualsevol semblança amb la realitat sol ser pura coincidència. Però, en canvi, obtindrà una història que torna a l'adjectiu romàntic el seu significat veritable i real, en el qual la bellesa apareix de sobte en el fotograma menys pensat, i en el qual la pregunta típica davant la nova meravella (“com ho deuen haver fet?”) perd tota importància: no ens importa el “com” (perquè moltes vegades, la seva pròpia estètica artesana ho mostra clarament), sinó que simplement gaudim del meravellós cavall de drap que cavalca sobre el teclat, l'aigua feta amb cel·lofana, els tubs de paper higiènic convertits en edificis… No importa: això ÉS cinema, senyors, i sempre ho ha estat; passa que, de tant veure rutina adotzenada, se'ns havia oblidat. 

Com va ocórrer en la seva anterior pel·lícula, la història d'amor enrevessada, estranyament complicada i impossible, aconsegueix ser convincent, en gran part, perquè tant Gael García Bernal com Charlotte Gainsbourg omplen de vida uns personatges de comportament imprevisible. El somriure de nena fascinada d'ella quan imagina com es pot fabricar un núvol, o la mirada de desesperació d'ell quan creu que està perdent la seva veïna, el seu amor, són com una versió més “francesa” dels interpretats per Jim Carrey i Kate Winslet a ¡Olvídate de mí! . Els secundaris, sobretot els companys de feina del personatge de García Bernal, són en aquest cas, i amb l'excepció d'Alain Chabat, poc més que un cor que ofereix el contrapunt còmic, fins i tot ordinari, que és marca de la casa i funciona com a potenciador de l'efecte romàntic de la cinta. 

El més curiós, en fi, és que, en la seva recerca insaciable de la modernitat, Gondry ha acabat caient en allò més essencial del cinema, allò que va ser aquí des del principi, i, amb la seva mirada, ha aconseguit tornar a portar-nos-ho, ple de vida. La ciencia del sueño és més joc que veritable reflexió (al contrari que l'anterior), però aquesta tampoc desapareix del tot: aquí hi ha la connexió, les semblances, entre el món oníric i el cinema, que no deixa de ser una espècie de somni posat en imatges capaç de crear bellesa. No com els trucs barats del mag promès de la mare del protagonista, que a penes sap res més que travessar un encenedor amb una cigarreta encesa, però no crea ni un instant vertaderament digne de salvar en la memòria.