Sinopsi

Maurice i Ian són vells amics i actors semijubilats de segona fila. Tot i que ja han arribat a l'”edat daurada”, segueixen treballant. Per exemple, Maurice interpreta un pacient hospitalitzat en una telenovel·la. Però la seva còmoda rutina i les seves xerrades matutines en un cafè es veuen interrompudes per l'arribada de Jessie, la besnéta de Ian. Jessie no triga a treure de polleguera el seu besoncle. Però la noia cau bé a Maurice, que decideix ensenyar-li Londres. I mentre intenta ajudar-la, el sorprèn descobrir el poc que sap de si mateix quan la seva vida està a punt d'acabar.

Crítica

Ser o no ser, vet aquí el dilema. Maurice és un ancià actor, que ho ha estat tot, a l'escenari i a la pantalla. Però… i en la vida? Ara mateix, només és sol·licitat per a breus papers, on el seu personatge, inevitablement, mor. Epicuri impenitent, per a ell el sentit de la vida és el plaer, o això declara. Encara que omple més la seva existència l'amistat amb un altre vell actor, Ian, o les visites intermitents a la seva dona, que va deixar fa molts anys, amb diversos nens a sobre. Un al·licient amb tints de vertigen apunta en aquesta vida, a la qual es diria que només l'espera la mort. Es tracta de la jove Jessie, filla d'una neboda de Ian, vers la qual Maurice alimenta una passió, entre adolescent i de vell verd, no exempta de tendresa, però decididament insuficient. L'intèrpret carregat d'anys fomenta el seu tracte, fascinat per la bellesa pròpia d'una Venus, encara que espiritualment es tracti d'una jove capritxosa i malcriada, molt enganxada a les coses materials, que arrossega un trauma precoç. 
No és una peça mestra, però és una pel·lícula d'interès i amb personatges ben definits, curiós xoc generacional, i mostra de com dues visions molt materialistes de la vida poden acabar trobant certa afinitat, quan transcendeixen la seva obsessió per l'immediat i efímer. Encara que el camí pugui ser llarg i complex. Sens dubte, a l'hora d'apuntar diferents maneres d'enfocar l'ancianitat, no és casual el detall d'una petita fotografia de Joan Pau II en un pub, en el qual es deté la càmera, com de reüll, en un parell d'escenes.

Hanif Kureishi, guionista d'alguns dels films primerencs de Stephen Frears, entrega un guió sòlid a Roger Michell, per a qui va escriure l'irregular The Mother . El cineasta torna al món dels actors recollit a Notting Hill , però amb un to ombrívol i un enfocament molt diferent. Ens pinta Michell les limitacions de l'ancianitat, que Peter O'Toole encarna de manera magistral, i el desig va de l'eterna joventut. La desconeguda Jodie Whitaker resulta tota una sorpresa, per la seva varietat de registres, des del seu passotisme inicial, fins a l'amor i a la preocupació per l'altre. El director opta per un estil realista, aferrat al terreny, sense concessions al sentimentalisme. I apunta cap a aquella set de “quelcom més” que tots desitgem apagar, a vegades sense saber com.

decine21.com