JUEGOS SECRETOS

Fitxa tècnica

Direcció: Todd Field
País: EUA
Any: 2006
Durada: 130 min
Gènere: drama
Guió: Todd Field i Tom Perrotta; basat en la novel·la de Tom Perrotta
Producció: Albert Berger, Ron Yerxa i Todd Field
Música: Thomas Newman
Fotografia: Antonio Calvache
Muntatge: Leo Trombetta
Disseny de producció: David Gropman
Vestuari: Melissa Economy

Fitxa artística

Kate Winslet (Sarah Pierce),
Patrick Wilson (Brad Adamson),
Jennifer Connelly (Kathy Adamson),
Gregg Edelman (Richard Pierce),
Noah Emmerich (Larry Hedges),
Jackie Earle Haley (Ronald James McGorvey),
Phyllis Somerville (May McGorvey),
Ty Simpkins (Aaron Adamson),
Sadie Goldstein (Lucy Pierce)

Sinopsi

Història d'un grup de persones les vides de les quals s'entrecreuen de manera sorprenent i possiblement perillosa en parcs, piscines i carrers de la seva petita comunitat. Una mare avorrida es fa amiga de Brad, un pare que es queda a casa seva mentre la seva dona és fora treballant. D'altra banda, un amic de Brad, Larry, comença a inquietar-se per la presència d'un pedòfil acabat de sortir de la presó.

Crítica

El títol original del film, Little Children , fa més justícia al contingut d'aquest drama desencantat ple d'escenes brillants, actors sòlids i demolidors missatges políticament incorrectes. Amb una estructura narrativa que desplega tres trames en paral·lel originalment relacionades, els nens ocupen en el tríptic narrat el lloc de la víctima dels interessos, passions, capritxos i perversions dels adults que pul·lulen per la pantalla.

D'una banda, una infidelitat encadena dues de les històries en les quals els dos progenitors adúlters busquen miques de paradís en les seves trobades furtives com a alternativa als seus infeliços matrimonis, utilitzant com a excusa per a les seves cites els seus respectius fills. El tercer relat, valent i polèmic en el seu plantejament, presenta un pederasta repudiat per la petita comunitat de Massachusetts en la qual es desenvolupen els esdeveniments, tractat com un malalt mental que, sense pretendre justificar els seus actes, apel·la a la comprensió de l'espectador.

Amb aquesta premissa argumental, l'univers que construeix Todd Field en el seu segon llargmetratge després de l'estimable En la habitación ( In the Bedroom , 2001), s'endinsa en un barri residencial d'hipocresia manifesta –molt a l'estil del Wisteria Lane de Mujeres desesperadas ( Desperate Housewives , ABC: 2004)– en el qual, de portes endins, els seus veïns pateixen misèries personals, traumes del passat o, simplement, existències buides. A tots ells, els uneix la seva marginació del concepte de felicitat que s'imposa a la seva societat, i tots ells busquen una sortida per desafiar-la quan la inexorabilitat del destí els situa entre l'espasa i la paret.

[...] Tot el macramé narratiu és conduït a través d'un narrador omniscient que, observant els personatges d'una forma gairebé antropològica, ens introdueix en la seva pell per, com un Gustav Flaubert modern, donar compte dels seus més íntims pensaments, fet que permet navegar amb elegància per les diferents històries sense trampejar en la causalitat del guió, i introduir digressions temàtiques que allunyen la pel·lícula de l'esquema melodramàtic o televisiu.

Tan sols Ronnie –el pederasta– és un personatge hermètic per a l'espectador, algú distant i críptic capaç de les reaccions més sorprenents; l'escena de la piscina en la qual tot el poble surt de l'aigua terroritzat, com si el tauró de Spielberg hagués aparegut quan decideix banyar-se, força el públic a la identificació amb el pederasta que, en ser obligat per la policia a abandonar el recinte, protesta davant el rebuig dels seus semblants: “Només volia refrescar-me!”, sentencia humiliat, obrint el debat sobre la conveniència de la publicitat del seu passat delictiu. No obstant això, en una altra ocasió, el seu aberrant acte d'onanisme nocturn davant dels gronxadors del parc infantil mentre amenaça de mort la dona amb la qual s'havia citat a cegues, condemna sense pal·liatius el seu dret a sentir-se membre de la comunitat.

Amb una posada en escena continguda i fascinant, alhora que despullada d'efectisme, la cinta tendeix a l'exposició més que a la narració, treballant els seus conflictes pausadament i traient als seus actors el màxim rendiment amb poques paraules. Acurada en la seva estètica de disseny, barreja el sarcasme amb la tragèdia en un to que remet a propostes com American Beauty (San Mendes, 1999) o Happiness (Todd Solondz, 1998), encara que el film de Field opta per un final més conservador que torna les seves criatures a l' status quo que, per un instant, van estar disposades a trencar: “‘El passat no es pot canviar, però el futur sí”, acaba concloent la veu en off en un al·legat esperançador.

Juegos secretos proposa, en resum, una instantània de la condició humana d'una generació reprimida per les seves eleccions del passat, qüestionant les certeses que el sistema sustenta per jutjar la normalitat del seu comportament. Enmig, els nens, testimonis de l'ensorrament dels seus progenitors, tractats com la causa del seu desencant, però també com el motor de la seva redempció.

Pedro Sangro Colón - cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com