LA VIDA ABISMAL

Fitxa tècnica

Direcció: Ventura Pons 
País: Espanya 
Any: 2007 
Durada: 90 min 
Gènere: drama
Guió: Ventura Pons; basat en la novel·la La vida a l'abisme de Ferran Torrent 
Producció: Ventura Pons 
Música: Carles Cases 
Fotografia: Mario Montero 
Muntatge: Pere Abadal 
Direcció artística: Bel·lo Torras 

Fitxa artística

Óscar Jaenada ('El Chino'),
José Sospedra (Ferran jove),
Antonio Valero (Ferran adult),
Juli Mira (Salvador),
Pepa López (mare),
Nausica Bonnín (Rosa),
Álvaro Baguena (pare),
Hwidar (Juanito 'El Moro'),
Pep Cortés (llaurador),
Isabel Rocatti (germana),
Karme Málaga (Catherine)

Sinopsi

València, 1972. Ferran és un jove de vint-i-un anys sense perspectives en la vida. Està obligat a viure amb els seus pares, però necessita un espai propi al marge de la mediocritat familiar. Així, doncs, s'instal·la en un antic galliner de la casa. La seva vida grisa consisteix a malviure d'algunes feines esporàdiques. Tot canvia quan coneix 'El Chino', un jugador de cartes que li descobreix com sobreviure fugaçment en l'abisme.

Entrevista amb el director

La vida abismal se situa en uns anys especialment turbulents de la història espanyola, els setanta, quan l'agonia física de Franco coincideix amb la del seu propi règim polític. 
En certa manera aprofito per furgar i destapar part de la memòria d'una generació, la meva, que va viure en unes circumstàncies molt diferents de les d'ara. Crec que val la pena l'esforç de presentar i oferir com a narració cinematogràfica la història que ens brinda, de manera novel·lada però gairebé autobiogràfica, Ferran Torrent en el seu últim i esplèndid llibre situat als inicis dels setanta. Amb aquesta pel·lícula pretenc mirar, amb cert sentit de l'humor i sense nostàlgia, els anys adolescents de la nostra deficient formació com a persones, amb totes les frustracions i també les esperances que es vivien en l'última dècada del franquisme.

Com va viure, vostè, personalment aquella època? 
Van ser anys foscos, llarguíssims, que no hi havia manera que s'acabessin, en els quals el codi de valors dels que manaven s'havia podrit per antic, però que encara es manifestava fortament en el dia a dia, i ens ho havíem d' empassar, fos quina fos la nostra opinió. Són els anys de la nostra lluita, potser il·lusòria en part però molt entusiasta, buscant l'alliberament social i personal contra els estaments repressors més significatius: cacics, militars, gent de l'ordre i capellans, intransigents obstinats, obsessionats a posar obstacles i frens en l'evolució del país. Un país endarrerit que anava veient amb estupefacció i enveja com a fora, molt a prop – tant a les illes Britàniques a principi dels seixanta amb la generació angry , com a França el Maig del 68 i, fins i tot, a Portugal, que es va anticipar amb la Revolució dels Clavells el 74– anaven caient els vells règims, defensors de tota classe de tabús de la petita i inoblidable història que volien fer perdurar. I nosaltres, mentrestant, esperant. Esperant i aguantant. 

I ara com contempla aquesta època des de la distància? 
Recordant l'escenari de l'inici dels setanta, que és quan passa la major part de l'acció; provoquen riure –riure sempre és molt sa– molts d'aquests personatges de la “dictablanda” ibèrica, esperpents d'un altre planeta, però la veritat és que els vam haver de suportar. I si algú ho dubta, que pregunti a la gent que va deixar la pell a la presó per tonteries dels tribunals, o als últims afusellats del règim, que, no ho oblidem, es va anar apagant sense deixar d'aplicar la pena de mort fins a l'últim sospir.  

Com creu que reaccionarà un públic jove que a penes té coneixements sobre l'època que retrata? 
Les llibertats democràtiques aconseguides en aquelles dècades són tan indiscutibles com la falta de memòria que s'ha instal·lat entre nosaltres. Aquest país sembla un altre, però em temo que molta gent, sobretot els joves, pensen com si la llibertat de la qual gaudim ens hagués arribat per gràcia divina, com si es tractés de la cosa més natural del món, precisament ara que la fera ferotge ibèrica torna a ensenyar les urpes del seu ranci discurs i ens vol obligar a tornar endarrere. El cabdill ens va dir adéu des del llit, però els seus hereus s'han quedat entre nosaltres per prendre el relleu com a eterns testimonis. I no són pocs. Quina por! 

Política a part, a La vida abismal hi ha també molt de viatge iniciàtic des de la fi de l'adolescència fins a la vida adulta... 
Sí, la pel·lícula em serveix, en primer lloc, per presentar el viatge iniciàtic d'un adolescent rebel que no sap què vol fer amb la seva vida, i a qui el fet de conèixer un personatge que viu al límit, a la vora de l'abisme, li servirà per anar descobrint una vida molt allunyada de la rutina d'aquells anys tristos. D'alguna manera, aquest tema, el  despertar de la vida, el de veure com el món pot tenir un altre significat, ja l'havia abordat a Food of love (‘Manjar de amor') amb la relació que l'alumne ‘passapàgines' estableix amb el pianista, però el relat de Ferran Torrent m'ofereix més proximitat. No hi ha, en el relat, ni en la més petita anècdota, res que no em soni a experiència viscuda, que no em resulti familiar. Tots els episodis sobre la Policia, el sexe, l'Església… són molt identificables. També em permet, el fet d'aprofundir en els límits de la passió, quin és el punt en el qual el deliri d'una obsessió es converteix en una actitud malaltissa. Un tema que em fascina, com crec que hauria de passar a qualsevol persona que tingui un alt grau d'implicació en un treball de creació. M'agradaria que s'entengués que, per a mi, el joc (qualsevol classe de joc) que presentem és una excusa per parlar del sentit de la passió per la vida, com una mena de paràbola de les nostres capacitats. I finalment el gran tema, l'amistat. La relació amb qui escollim per formar un nou nucli gairebé familiar. 

abcguionistas.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com