Sinopsi

Silenci, ritme, repetició... El gran silencio mostra per primer cop el dia a dia dins d'un monestir de la llegendària ordre dels cartoixans. Una pel·lícula austera, propera a la meditació, al silenci, a la vida en estat pur. Sense música excepte els cants dels monjos, sense entrevistes, sense comentaris, sense material addicional. Canvien les estacions, els elements quotidians es repeteixen. Una pel·lícula que no només representa un monestir, sinó que es transforma en un. Una pel·lícula sobre la presència absoluta, sobre uns homes que han lliurat la seva vida a Déu en la seva forma més pura: la contemplació. 

Crítica

L'autor d'aquesta meravella [...] és l'alemany Philip Gröning, nascut a Düsseldorf el 1959, estudiant de medicina i psicologia fins que, el 1982, es lliurà a la seva passió, el cinema. La seva única pel·lícula una mica coneguda, L'amour, l'argent, l'amour , la va realitzar mentre esperava una trucada de la cartoixa de Grenoble, a França, per començar el rodatge del seu documental, per al qual va sol·licitar permís, ni més ni menys, que el 1984: “no estem preparats”, va ser la resposta llavors. Va arribar al monestir el 1999, on va estar-se un any amb els monjos, va rodar durant sis mesos amb una videocàmera Sony 24P d'alta definició i una súper 8 i després va dedicar dos anys a muntar les 120 hores de material rodat. El resultat és la meravella que tots podem visionar/contemplar, i que, des d'ara mateix, els convido a conèixer. 

El film està constituït en diversos cercles concèntrics, corresponents a les quatre estacions de l'any, però a més, en cadascuna d'elles, s'insisteix en un progressiu desvetllament de la vida cartoixana, des d'una gran individualitat/intimitat fins a mostrar-nos instants en què la fraternitat explícita, els moments de distensió i les característiques de la vida en comú adquireixen major transcendència. D'aquesta manera, s'aconsegueix anar de menys a més, perquè el que es descobreix en els casos concrets dels monjos individuals, a l'últim apareix com a norma existencial del conjunt, és a dir, com aquest ritme repetitiu que acull tothom i es tradueix en una forma de vida d'una col·lectivitat que, des de l'amor/adoració al misteri de Déu, té una sistemàtica comunitària plena de sentit i d'última aspiració. Per aquesta raó, el punt d'arribada de tot el corpus fílmic és la celebració de l'eucaristia, precisament en el moment de l'adoració i de la comunió, plenitud de tota comunitat creient. 

No es tracta, en definitiva, d'explicar-nos pròpiament la vida exterior dels cartoixans, sinó de permetre'ns l'entrada en les seves motivacions radicals, unes motivacions que es verificaran, més tard, en aquest ritme normatiu que a l'últim ens resulta fascinant: “em vas seduir, Senyor, i em vaig deixar seduir”, ens indicarà un dels sis textos que apareixen en pantalla. Gröning està interessat a mostrar-nos l'esdevenir interior d'aquesta seducció precisament des de l'exterioritat. El ritu es fa vocació. I cada instant exterior conclou en el silenci adorador. En el si d'una vida externa i a través d'ella sorgeix, com una explosió, el revelat misteri de la vida mateixa. Aquí rau la definitiva bellesa d'aquest estrany documental: en la possibilitat que això succeeixi precisament en els nostres dies. Avui mateix. 

El periple estacional es vertebra, en un mínim intent de guionitzar encara més el text fílmic, a partir de l'arribada de dos postulants/novicis (un de color i l'altre oriental), fins que el primer, sobretot, assoleix el moment de la seva incorporació a l'ordre cartoixana. El procés del conjunt és el procés del monjo de color, la seva iniciació, els seus menjars en solitari, els treballs de tallar troncs en el sistema d'autoproveïment monacal, però sobretot, aquests instants que, cada diumenge, surt amb els seus companys a passejar o a jugar a la neu, instants d'una transparent puresa que ens retreu Dreyer i Bergman, però també el més radical Rossellini. La seva alegria és l'alegria. Hom, immers en aquesta societat tan sofisticada i tan petulant, descobreix aviat com el més elemental pot constituir el summun de la felicitat. És clar, quan s'ha renunciat “al món” i hom s'ha lliurat a Déu en la simplicitat de la vida en comú. Perquè per a aquests homes, Déu és fins a tal punt substancial que, mitjançant una alegre penitència, per res senten l'allunyament del que nosaltres denominem “realitat”. Aquí hi ha el quid. Potser discutible, però així és tal com es contempla en pantalla durant gairebé dues hores i mitja. Un punt de vista que, al final i en un gest potser una mica adoctrinant, ens transmet el monjo cec i ancià en una conversa que, no cal dir-ho, ens condueix fins al moll mateix del gran silenci: aquell “amb Déu n'hi ha prou”, plenitud de tota mística. 

Insistir, per descomptat, en el que tantes vegades s'ha comentat d'aquestes imatges excel·lents: el seu materialisme transcendit. En la recta final i com a resum del conjunt, se'ns mostren plans gairebé immòbils d'una gerra d'aigua, d'una poma partida, d'un racó nevat, d'un monjo quiet i inclinat a la seva cel·la, d'un sector del claustre inundat de llum, d'uns coberts, de la significativa pica d'aigua beneita, detalls tots ells que pretenen explicar-nos, en un tour de force gairebé radical, la simplicitat d'aquesta forma de vida que és capaç de recuperar el valor de cada mínima realitat en el seu estat primigeni. Tot val en la mesura que és transcendit, mirat i escoltat d'una altra manera. I, repetim que, en aquesta mirada i en aquesta escolta, rau la felicitat de la contemplació de Déu en les criatures. Perquè, com dirà el monjo ancià i cec, tot és diví. [...]

Prohibit qualsevol artefacte cinematogràfic que no siguin les dues càmeres citades, el documental és obra de moviments de càmera, gairebé sempre molt lents, del clarobscur més subjugador i fins a desembocar en la foscor total (amb la sola excepció d'una flama sempre encesa i del tot significativa) i d'una obsessió per l'enquadrament racional, de manera que la bellesa sorgeix de la matèria mateixa. Mai com aquí el fons és la forma i el contingut és el continent. Sense sorolls, tret dels propis del monestir. Sense paraules, tret del murmuri del conjunt. [...]

Armeu-vos de valor. Doneu-vos un plaer personal. I contempleu aquesta meravella com qui contempla una icona. Llavors, cadascú experimentarà la felicitat del gran silenci. Precisament avui. 

Norberto Alcover - cineparaleer.com