Sinopsi

Larry Daley és un somiador que sempre ha sabut que estava destinat a alguna cosa gran, però mai ha sabut per a què. Cap de les seves idees o invents ha sortit bé, de manera que accepta un treball com a guàrdia de seguretat del Museu d'Història Natural de Nova York per reordenar la seva vida i la del seu fill de deu anys. En la seva primera nit al museu descobreix que la feina de vigilant ho és tot, menys tranquil·la. Al vespre, un encanteri egipci fa reviure els artefactes i figures de cera del museu. Entre Atil·la i un tiranosaure desfila un tropell de personatges; només el president Teddy Roosevelt podrà salvar Larry.

Crítica

Oblida't de la sàtira fina, de la ironia i del doble sentit. No pretenguis trobar una subjacent crítica social o un guió acurat. Només així es pot gaudir de Noche en el museo , havent deixat les altes expectatives a la porta del cinema. I és que ens trobem davant d'una pel·lícula familiar de tall Disney, amb tot el que això comporta. Pares divorciats que s'avenen d'allò més bé, nens que juguen partits al parc, “moralina” al final del metratge... Això és Hollywood i allà les pel·lícules es fan així, sense canviar l'esquema, sense modificar l'esquelet de la producció. Els mateixos personatges, diferent escenari.

Aquesta fórmula, que tan bons resultats dóna a la taquilla i tan dolents en les nostres sofertes retines, a vegades pateix variacions, encara que sigui només en el resultat. I és que, dins de les seves limitacions, l'últim film de Ben Stiller té grans encerts, que eleven la cinta per damunt de les seves competidores. Basada en un conte de l'il·lustrador croat Milan Trenc, la història ens presenta un simpàtic perdedor que accepta una feina de poca volada com a vigilant nocturn al Museu Natural de Nova York. L'argument no té importància, mera excusa per al desplegament d'efectes especials i l'excés d'imaginació.

Amb les crispetes calentes i l'espectacle servit, més de cent minuts de metratge porten l'espectador, amb pilot automàtic, per totes les sales del museu. Una visita per passar una bona estona sense massa pretensions, sabent passar per alt les moltes incongruències i els tòpics gastats, i prestant especial atenció als moments àlgids de la cinta (el tiranosaure, Atil·la, les miniatures...). De les actuacions es pot dir ben poca cosa: Ben Stiller continua fent l'únic paper que ha interpretat des de Algo pasa con Mary sense grans variacions. Owen Willson segueix exercint del seu contrapunt, i com que Stiller no canvia gens, doncs, ell tampoc. Menció a part mereix Robin Williams, en una d'aquelles escasses ocasions en què conté el seu esgotador desplegament de tics interpretatius.

L'aspecte formal que envolta la producció la fa apetible d'entre els productes de les seves característiques: bons efectes especials, acció desenfrenada, assortiment de gags (que arrenquen més somriures que rialles), tot dins les seves limitades pretensions i amb la virtut de no prendre's molt seriosament a si mateixa. El resultat final: una agradable nit al museu.

Enrique Alpañes - fancinedigital.com