Sinopsi

Filla de la noblesa austríaca, Maria Antonieta té només 14 anys quan és obligada a casar-se amb Lluís XVI, el rei de França, que té 15 anys, en una unió que no té res a veure amb l'amor, només amb la política. Enviada a França i literalment arrencada de la seva agradable vida a Àustria, Maria Antonieta es casa amb Lluís, però per consternació de la Cort, sembla que el rei és incapaç de consumar el matrimoni, malgrat que els consellers reals insten el monarca a tenir descendència. Encara jove i atordida per tot el que li ha passat, Maria Antonieta deixa anar lliurement els seus plaers a Versalles, i de mica en mica s'adona de les intrigues polítiques que envolten la seva figura i de la indiferència del seu marit cap a ella.

Crítica

Mentre es projectava a Canes, part de la crítica especialitzada es queixava que, amb la seva peculiar pel·lícula biogràfica, Sofia Coppola havia acabat convertint Maria Antonieta en una mena de París Hilton del segle XVIII. Per descomptat, podem pensar que es tracta d'una crítica tan enginyosa com, potser, insensata. I diem enginyosa perquè, efectivament, no són pocs els punts en comú que emparenten els dos personatges, tant en la vida real com en el cel·luloide: les dues joves i riques hereves (cadascuna, princesa a la seva manera i, també a la seva manera, futura reina), tremendament malgastadores, amants de les festes i de la moda, del luxe i de la ‘gent VIP'... En definitiva, personatges aparentment més definits per la seva frivolitat galopant, el seu joie de vivre , que per altres èxits més meritoris. Però dèiem també que hi havia quelcom d'insensat en la jocositat de la crítica de Canes, i això és degut al fet que, en efecte, malgrat que a molts els pesi, la Maria Antonieta real, la que avui ocupa un lloc d'honor en els llibres d'història, no va ser gaire més del que Sofia Coppola plasma en la seva cinta. I és que, en el cas de la delfina, no podem parlar de grans gestes personals que aconseguissin canviar el rumb de la història (a banda d'una inqüestionable audàcia a l'hora de revolucionar la moda d'una època), sinó més aviat de tempestes recollides d'acord amb els vents que es van conrear en temps pretèrits i que, de manera més o menys circumstancial, sí que van marcar la transició d'una època a una altra.

Possiblement, si hi ha alguna cosa que realment es pugui retreure a Sofia Coppola és la manera com ens ha escamotejat els darrers anys de vida de Maria Antonieta, precisament aquells en els quals no va tenir cap més remei que encoratjar-se davant l'adversitat i acabar adoptant una dimensió més forta, la d'una gran reina que finalment no va poder ser. Però també cal admetre que aquest final abrupte que tanca la pel·lícula, el de la fugida del palau de Versalles, pot llegir-se de manera ambivalent, com un gran error o com un gran encert. Error perquè, com acabem d'assenyalar, necessàriament castra la nostra visió global del personatge. No obstant això, el fet que Coppola acabi renunciant als manierismes més recurrents de la biografia històrica –a saber, les grans masses, els grans finals èpics, la gran tragèdia– no fa sinó subratllar la naturalesa de projecte d'avantguarda, insospitadament intimista i, sí, d'autor, que alguns, aclaparats per l'inflat pressupost i l'aparent contrast amb les anteriors cintes de la directora, semblen no captar. De fet, ni tan sols el treball de Kirsten Dunst com la mal anomenada ‘Lloba Austríaca', molt satisfactori però lluny de resultar esgarrifós, s'ajusta als habituals tour de force interpretatius que podríem esperar de papers d'aquest gènere.

Es podria afirmar, doncs, que la María Antonieta de Coppola és una proposta notablement valenta, fins i tot atrevida, encara que no precisament pels anacronismes en els quals cau de manera absolutament conscient ( verbi gratia , aquesta banda sonora tan comentada i anàrquica, plena de temes rock i minuets ocasionals). Per contra, l'autèntic atreviment de la proposta està en la voluntat de tancar l'espectador durant més de dues hores en aquesta espècie de bombolla, de torre de marfil en la qual també es va tancar Maria Antonieta durant la seva vida a Versalles i que, en certa manera, va ser un dels detonants de la revolució. De la mateixa manera que ella, mai arribem a tenir contacte amb el context històric i social del seu poble, aquest que va donar un cop de timó a la història de França, i el poc que en sabem és gràcies als rumors de palau que arriben a les seves oïdes. Fins i tot quan la turba es fa més present a les portes de palau, Coppola té la deferència de regalar-nos un breu pla general només quan la mateixa Maria Antonieta surt al balcó per veure'l amb els seus propis ulls... Però la major part del temps, la revolució és per a nosaltres el mateix que per a la reina: un soroll fora de palau, una amenaça que se sent però que no es veu. I és precisament en aquest aïllament on hi ha la clau del geni de Sofia Coppola, la qual, sustentant-se en una posada en escena minuciosa i detallada, una fotografia preciosista i, sobretot, una ( a priori ) perillosa contenció de diàlegs, aconsegueix convertir el que podria haver estat un grandiloqüent relat històric en un nou reforç al seu proverbial discurs sobre la soledat femenina.

Javier Quevedo Puchal - labutaca.net