Sinopsi

És la imatge més inesborrable de la Guerra del Pacífic, un moment en el temps immortalitzat en un film sobre cinc marines i un sanitari de la Marina aixecant la bandera dels EUA a la muntanya Suribachi, pocs dies després de començar l'acarnissada batalla per la guarnició japonesa d'Iwo Jima. Per als homes que apareixen en la foto, aixecar la bandera és una petita formalitat enmig d'una extenuant batalla, però per a aquells que tornen a casa, la imatge d'aquests homes treballant junts en silenci per superar unes devastadores adversitats, dóna un nou sentit a la noció d'heroi. Captiva un públic americà afamat d'esperança i cansat d'una guerra que sembla no tenir fi. Dóna a les mares una raó per creure que els seus fills tornaran vius, i un sentit a aquelles que ploren per uns fills que mai tornaran. Per aprofitar l'onada de sentiment que la foto inspira, els ‘hissadors de la bandera' són trets del combat i enviats a casa per continuar servint el seu país, no al camp de batalla, sinó entre multitud de fervoroses masses reunides per ser a prop de ‘veritables herois' i estendre uns talons extremadament necessaris per finançar l'esforç bèl·lic. Però al seu interior senten que, de la mateixa manera que els seus amics i germans caiguts en combat, una part de les seves ànimes mai abandonarà les sorres negres d'Iwo Jima.

Crítica

Banderas de nuestros padres té totes les empremtes del gran Clint Eastwood. Cadascun dels seus plans, de les seves escenes, posseeixen l'elegància, el sentit de la bellesa, el do de la narració cinematogràfica que distingeix l'últim gran clàssic; als quals s'uneixen, a més, uns actors competents, una bona història que explicar... I, no obstant això, per algun motiu estrany, aquesta vegada el resultat no és una obra mestra: la suma de tan òptims detalls es queda, sorprenentment, per sota de les expectatives creades pel geni que va signar, de manera consecutiva, ni més ni menys que dues joies com Mystic river i Million dollar baby .

La raó última potser cal buscar-la en un problema d'estructura. Hauria de ser un axioma, encara que cada vegada es posi més en entredit, que una pel·lícula només hauria d'excedir les dues hores de durada quan la necessitat d'exposar i desenvolupar el seu relat ho justifiqui; i Banderas de nuestros padres , malgrat comptar en el seu guió amb la firma de l'oscaritzat Paul Haggis (o potser a causa d'això), té al seu interior zones mortes en les quals el relat s'embussa o, encara pitjor, en les quals la redundància acaba per llimar la contundència d'un llargmetratge que, ideològicament, ve a dir-nos que, quan als polítics se'ls comença a omplir la boca amb la paraula patriotisme , és moment de posar-se la mà a la cartera o, encara pitjor, de preparar-se a morir o a perdre un ésser estimat.

El relat paral·lel en el qual s'alternen les imatges de la batalla d'Iwo Jima (espectaculars primer, focalitzades en la barbàrie del cos a cos després) amb el gir posterior dels soldats supervivents de la famosa foto de l'aixecament de la bandera a la muntanya Suribachi, convertits en herois anunci per recaptar fons a través de la venda de bons de guerra, és ple de moments amb una enorme força i molt suggerents, especialment tots aquells en què apareixen les mares dels soldats morts. Però el problema és que, a força de repetir un esquema de contrast entre els espectacles circenses als quals es veuen sotmesos uns nois saludats com a herois a desgrat seu, amb la realitat horrible i poc honorable del que va ser una monstruosa carnisseria, s'aconsegueix un indesitjat efecte d'insensibilització que acaba afectant els trams més emotius, els que precisament porten la característica marca Eastwood (com tota la part final que ens relata el destí del soldat indi Ira Hayes, o moments de malson com el descobriment per part de Doc, del cadàver del seu company Iggy, prodigiosament i sòbriament rodat).

Malgrat això, Banderas de nuestros padres conté les suficients dosis de bon cinema com per justificar el visionament d'una obra en la qual la curiosa aliança Spielberg-Eastwood acaba inclinant-se del costat del director de Sin perdón , que fins i tot aconsegueix portar al seu terreny l'allau digital del desembarcament, sota la qual planeja l'ombra allargada de l'estètica del soldat Ryan: fins i tot aquí, amb desenes de vaixells i avions, centenars de llanxes i milers d'homes, explosions i fum, seguim distingint la sobrietat essencial d'un realitzador que s'encoratja en les distàncies curtes, i que és capaç de signar seqüències d'una bellesa tan poderosa i senzilla com la que tanca la pel·lícula (i que té, en realitat, el seu colofó en el pla que apareix després dels títols de crèdit).

En resum, tenim una notícia bona i una de dolenta: la bona, que Clint segueix aquí, i encara té el pols ferm. La dolenta, que aquesta vegada no ha pogut ser; haurem d'estar pendents de les cartes que pròximament ens arribin d'Iwo Jima, per veure si és cert que en el segment japonès d'aquest monumental díptic amb el qual s'ha atrevit Eastwood, en plena forma als seus 76 anys, es faci de nou el miracle.

Miguel Á. Delgado - labutaca.net