Sinopsi

30 anys enrere, ell era un home sense futur que treballava per a un murri de poca volada al sud de Filadèlfia. Quan un cop de sort li va oferir l'oportunitat d'enfrontar-se en el quadrilàter contra el campió, llavors “Apollo Creieu”, va tenir l'oportunitat entre un milió, que es presenta només una cop a la vida. El seu coratge i la seva perseverança, tant en la vida com en el quadrilàter, van donar esperança a milions de persones. Ara, la glòria ja ha arribat i se n'ha anat, i Rocky Balboa (Sylvester Stallone), el que una vegada va ser el “Semental Italià”, es passa les tardes explicant velles històries als clients del seu restaurant Adrian's, que porta el nom de la seva dona, ja morta, per qui guarda un silenciós dol. El seu fill (Milo Ventimiglia) no vol passar temps amb ell, està massa ocupat intentant viure la seva pròpia vida. El temps i els cops han fet més humil Rocky, li han deformat els punys, encorbat l'esquena i tret tot el que tenia, exceptuant les seves velles històries, però, dins el seu cor, segueix sent el mateix home. Dins el seu cor, ell encara és un lluitador.

Crítica

Als setanta, més que un film sobre la boxa, Rocky (1976) va ser una paràbola d'autoafirmació per a uns EUA desorientats després de la humiliació del Vietnam; a més, contenia el missatge d'autosuperació, tan estimat pels nord-americans, per a qui el seu país és la terra de les oportunitats, on amb obstinació i valor sempre es pot arribar al més alt. Als productors els va agradar la història, escrita per un desconegut anomenat Sylvester Stallone (nascut l'any 1946). No la hi van deixar dirigir, tasca que va passar a mans de l'experimentat John G. Avildsen, i per al paper principal, el de Rocky Balboa, un púgil criat en la misèria i desitjós de tenir l'oportunitat de triomfar en els pesos pesats, volien James Caan. Stallone s'hi va negar, obstinació que el va portar a ser de la nit al dia una estrella, un dels actors més ben pagats de les dècades següents, en les quals va seguir donant vida a tota mena de personatges violents i expeditius. 

La seva cinta es va alçar amb tres Oscars (pel·lícula, director i muntatge) i va tenir una arrasadora carrera comercial quan a penes havia costat un milió de dòlars. A partir d'aquí, la pel·lícula va esdevenir una mina amb una sèrie de seqüeles construïdes sobre mers esquemes d'acció. Després de Rocky (1976) van arribar Rocky II (1979) i Rocky III (1982), on el semental italià va seguir donant pals al boxejador de color “Apollo Creieu” (Carl Weathers). Amb un missatge patrioter a to amb els anys de Reagan. En Rocky IV (1985) va donar el que es mereixia al formidable lluitador soviètic encarnat per Dolph Lundgren. I després en Rocky V (1990), amb John G. Avildsen ocupant de nou la butaca de director, es dedicava a entrenar un jove púgil. 

Ara, transcorreguts setze anys des del darrer Rocky , temps en què la carrera de Stallone s'ha anat apagant, arriba el sisè lliurament (i s'anuncia el quart de Rambo , en un Hollywood repetitiu i sense riscos on només es fan seqüeles i remakes ). En contra del que es podia esperar, Rocky Balboa té alguna cosa a dir, algunes idees en la seva primera meitat, quan la boxa es pren com una metàfora de la vida, que la converteix en la millor pel·lícula de la sèrie juntament amb l'original. És una història de records, de gent que veu l'existència des del mirall retrovisor, de velles llegendes crepusculars. Rocco Balboa és ja un expúgil de cinquanta anys que es guanya la vida regentant un modest restaurant de Filadèlfia, admirat pels qui van conèixer els seus dies de glòria, retratant-se amb els comensals en poses escenificades una vegada i una altra. La seva dona ha mort recentment, i el seu fill, dedicat a la seva feina en una empresa, a penes li fa cas. La seva soledat la comparteix amb una antiga amiga (vista a la primera cinta) que treballa de cambrera en un bar de mala mort. Rocky Balboa no és Million Dollar Baby (2004), i menys Fat City ( ‘Ciutat daurada' ) ( Fat City , 1972), però té una mica de l'aroma de les pel·lícules dels anys setanta i un cert sentiment existencial (semibiogràfic?). 

Tot això s'interromp en la segona part, amb el combat de ritual sobre el quadrilàter. Les televisions comencen a especular sobre què succeiria si s'enfrontessin l'actual campió dels pesats, un negre jove i fornit anomenat Mason “The Line” Dixon, i la vella glòria. Per al primer, el mateix que passava a “Apollo Creieu” en la primera, el combat serà, en principi, un passeig. Rocky, per la seva part, aclamat pels seus nombrosos seguidors, decideix arriscar-se a l'embat, gaudir de l'oportunitat de tenir un últim hurra. Torna a entrenar-se, es reediten les imatges pujant les escales del Museu d'Art de Filadèlfia, el cèlebre Gonna Fly Now , els cops als caps de bestiar a l'escorxador. Previsiblement, poc importa el resultat, ja que aguantar fins al final és tot un èxit. Com el primer Rocky, la història no és sobre guanyar o perdre, sinó sobre la superació personal, l'autoestima, el fer front als propis reptes. Una mica repetitiu, i s'hi suma un final abrupte que podia haver estat millor. En el repartiment, els habituals de la sèrie –Talia Shire, Burgess Meredith i Burt Young– corren una sort desigual. De la primera, la dona de Rocky, morta en aquesta ficció per causes que es desconeixen però que es poden intuir, s'ofereixen a penes alguns plans. El segon, l'entrenador, va morir en la vida real el 1997. Només l'últim, l'irascible cunyat Paulie, segueix en un paper de certa entitat, recordant al protagonista que no es viu del record. Les noves incorporacions són Milo Ventimiglia (el fill, que va ser encarnat en la cinquena part per Sage Stallone), Geraldine Hughes (la cambrera) i Antonio Tarver (el púgil de color que també té les seves raons). 

cineparaleer.com