Sinopsi

David Norton (Timothy Hutton), un escriptor nord-americà de novel·les de ciència-ficció, és convidat a una paradisíaca illa del Mediterrani per fer una conferència. Arriba fins allà amb la seva parella, que aquella mateixa nit accepta casar-se amb ell. Poques hores després, la seva promesa es llença per la finestra de l'hotel. Sembla un suïcidi, però no té sentit, almenys per a ell. Res té sentit tampoc per a Silvia (Lucía Jiménez), una jove turista que ha sobreviscut al seu propi intent de suïcidi. La noia no recorda què li va passar però està segura d'alguna cosa: mai no ha tingut la intenció de treure's la vida. No obstant això, alguna cosa la va forçar a saltar des d'un balcó en contra de la seva voluntat. És possible que alguna cosa o algú estigui forçant que la gent es tregui la vida?

Crítica

“Vaig començar a donar voltes a la traducció espanyola de l'extraordinària Con la muerte en los talones ”, explica Monzón, “i vaig pensar què succeiria si la mort, en comptes de trepitjar-te els talons, estigués dormint en el teu interior”. Aquesta idea, reforçada per la poderosa imatge de les Torres Bessones (“m'obsessionava el que havien fet els suïcides el dia previ a l'atemptat, com havia estat la vida quotidiana de Mohammad Atta”) i per la recerca d'un punt de partida original, estava en la gènesi de La caixa Kovak . No és estrany, doncs, que l'odissea de David i Silvia estigui marcada per un cert to metafísic, intensament introspectiu, potenciat per una profunda meditació sobre el paper del creador en el complex procés de la ficció. D'aquesta manera, Daniel Monzón s'identifica tant amb els atribolats protagonistes com amb el demiürg, malvat motor de l'acció sense la presència del qual el relat seria un sol moment congelat, un acte en potència, el que Godard anomenava “un film sans histoire”.

L'espectador, com els personatges, ocupa el lloc del ratolí que, en els crèdits de La caixa Kovak , es perd en els racons d'un laberint sense fi. En mans d'un cineasta de raça, que domina els recursos expressius de la posada en escena sense presumir-ne (la persecució a l'autopista és, en aquest sentit, modèlica), el públic no és res més que un conill d'índies assegut en una sala fosca, totalment lliurat a les habilitats d'un mestre de marionetes que controla les seves emocions sense que aquestes semblin previsibles. Això no significa que Monzón sigui únicament un demiürg pervers “a la Hitchcock”, un cerebral manipulador de consciències: per exemple, lluny de ser tòpica, la bonica relació que s'estableix entre David i Silvia està impregnada d'una etèria malenconia, la que desprenen dos móns que, coneixent-se en la fatalitat, no poden sinó enyorar un altre univers en el qual serien protagonistes d'una autèntica història d'amor. Així les coses, la poètica de La caixa Kovak es mou com peix a l'aigua entre el lirisme tràgic i la disquisició metalingüística, entre l'adscripció clàssica a un gènere i la sofisticada renovació dels seus codis, entre la recerca de la sorpresa que atrapi l'espectador i el rigor que el faci pensar sobre l'experiència quan abandoni la sala.

Sergi Sánchez