Sinopsi

Daniel (Adolfo Fernández), professor de música i pianista, i Ana (Blanca Apilánez), galerista passen una crisi de parella després de més de vint anys de vida en comú. Daniel se n'ha anat a viure sol i vol el divorci. Ana es resisteix a acceptar la realitat. El malestar repercuteix en la seva filla Mónica (Bárbara Lennie), que després d'acabar els seus estudis de periodisme, està especialment sensible perquè no troba feina, tasca a la qual es dedica al costat del seu xicot, David (Alberto Ferreiro). La música sembla l'única activitat que centra i assossega Daniel, un home incòmode amb ell mateix i amb els altres, i que manté una relació, que dista bastant de ser perfecta, amb Clara (Emma Vilarasau), una dona casada que desperta la curiositat de Mónica. Una nit, Mónica viu un incòmode i incomprensible episodi en el qual es veu embolicada al costat de Daniel, Ana i Clara.

Crítica

Al Madrid d'avui, Daniel i Ana, ambdós artistes: pianista i gestora d'una galeria, respectivament, fa uns vint anys que viuen en parella. Amb tot, la relació no marxa i la cosa més greu, potser, és que ni tan sols saben del cert per què. Per això difereixen en el plantejament de la possible sortida. Ell, més introvertit, vol el divorci. Ella, més vital i oberta, es resisteix a aquesta mesura i prefereix seguir així. Fins quan? Amb tots dos viu Mónica, filla de Daniel, que en acabar la seva carrera de periodisme, busca feina i alterna amb David, el seu xicot. Malgrat una certa dissimulació general, tots es ressenten de la situació i, de fet, viuen gairebé solitaris a la gran ciutat, víctimes de la indiferència de la gent que els envolta, ignorants del problema. Ningú s'explica les raons de l' avorriment diari. Gairebé de pura casualitat, Mónica constata que el seu pare té una amant. És Clara, una dona casada. Tot i així, no poden explicar-se el tediós ritme quotidià de la relació mústia. Al final es revela tota la clau de l'assumpte, que encara que de manera diferent, els integra a tots en el drama. És possible una solució? 

Aquest embolic familiar es planteja i es desenvolupa amb ritme serè i molt diferent del que faria sospitar el seu sentit tràgic. S'adverteix la desimboltura del director lleonès Felipe Vega, que ha fet diversos documentals i que ja en el seu llargmetratge anterior Nubes de verano (2004) havia tocat una altra crisi sentimental anàloga, en estil també llunyà, a vegades literari i, fins i tot, ampul·lós. Aquí es repeteix la tònica anàloga. Si els personatges pateixen les conseqüències de la crisi familiar, semblen acceptar-les per certa impotència i rutina. Hi ha una presència excessiva d'un guió literari ben travat que suggereix la pista, però sense subratllar-la en excés, per evitar que el suspens perdi dinamisme. Això sembla haver-ho assimilat massa bé Daniel, l'artista llunyà i de temperament abstret, i Ana, més fràgil en la seva situació de perdedora, a la qual no vol resignar-se de cap manera, però davant la qual tampoc es rebel·la.    

Li manquen, probablement, no només energies, sinó també els elements per a l'avaluació que té el seu company. Ni tan sols la jove generació coneix la realitat total i, potser per això mateix, no està disposada a plantejar una batalla local. Hi ha com un tedi col·lectiu, ben interpretat per tots, sobretot, pel gran protagonista Adolfo Fernández, que supera els personatges femenins en credibilitat, expressió i matisos. Els aspectes tècnics estan ben cuidats i fan que aquesta pel·lícula sigui correcta, ni més, ni menys.

cineparaleer.com