Sinopsi

Espanya, 1960. Dos amics, Martín (Carlos Iglesias) i Marcos (Javier Gutiérrez), decideixen anar-se'n a Suïssa a la recerca de feina. Deixen les seves famílies a Espanya i emprenen un viatge cap a una nova vida a l'Europa del progrés i les llibertats. Allà descobriran una mentalitat molt diferent, a la qual hauran d'adaptar-se, treballant com a mecànics en una fàbrica i vivint en un petit poble industrial. Amb l'arribada de Pilar (Nieve de Medina), la dona de Martín, amb el seu fill Pablo (Iván Martín), i de M. Carmen (Ángela del Salto), la promesa de Marcos, se'ls acaba la vida d'homes solters que duien en un país amb tanta llibertat. La feina segueix sent el dia a dia de Martín i Pilar, mentre el petit Pablo comença a anar a l'escola i a integrar-se. Amb la mort del pare de Martín, es plantegen que el que havien anat a buscar ja ho han aconseguit i que és hora de tornar. Per sorpresa seva, serà més difícil la tornada que l'anada.

“El nen de la pel·lícula sóc jo” (Carlos Iglesias)

El meu pare diu que els millors anys de la seva vida van ser els que va passar a Suïssa, del 1960 al 1966. Viure allà ens va obrir els ulls i va ser molt difícil encaixar la tornada. Eren anys difícils: el meu pare i el seu amic eren dos oficials de primera en la millor fàbrica del moment a Espanya i no podien pagar el seu propi pis. Per això vivíem amb els meus avis al soterrani que els corresponia per ser porters en una finca del barri d'Argüelles. Temps després d'haver marxat a Suïssa el meu pare i el seu amic, un dia la meva mare em va agafar, em va dur al tren, vam passar moltes hores dempeus al vagó i… arribem a un jardí! Vaig sortir d'un soterrani i em van dur a un lloc meravellós amb un riu, boscos, on podia anar amb la bicicleta a l'estiu o jugar amb el trineu a l'hivern.

He rodat a la casa on em vaig criar i avui en dia, en obrir les finestres, el paisatge segueix sent el mateix que veia quan era un nen. Allà, des del primer moment, vam aprendre que “el que és de tots és més meu que el meu”, i no ho he oblidat mai. Quan vaig tornar a Madrid, ja amb dotze o tretze anys, tenia discussions amb els altres xavals perquè deien que els nens naixien… pel llombrígol! Jo al·lucinava, perquè a mi m'havien donat educació sexual a l'escola. Allò era un món impensable per als espanyols, amb llacs nudistes, balls on les noies treien a ballar, que duien la iniciativa sexual, a més. Les suïsses se sentien molt afalagades amb les floretes. Fins i tot vaig veure debats a la televisió sobre per què les dones suïsses es casaven amb italians i espanyols, que què estava passant...

Comentaris dels espectadors de CineBaix