Sinopsi

Lila (Vahina Giocante) és una rossa preciosa de 16 anys que acaba de mudar-se amb la seva tia, que està una mica boja, a un barri popular poblat sobretot per famílies àrabs. Dos amics s'enamoren d'ella. Un és el narrador de la pel·lícula, el poètic, tranquil i ben plantat Chimo (Mohammed Khouas); l'altre és Mouloud (Karim Ben Haddou), el prototip de l'àrab fanfarró nascut a Europa. Lila s'acosta a Chimo i insisteix que miri sota la seva faldilla. A partir d'aquí comença un joc de seducció mentre Lila demostra el que pot dir una jove amb un somriure innocent. Mantenen la seva relació en secret fins que Mouloud la sorprèn dient “marranades" i exigeix la seva part del pastís. Lila se'n va i Chimo madura de cop, per fi s'atrevirà a parlar.

Entrevista amb el director

Lila dice és una novel·la que ja pertany a la història de la literatura eròtica. Com es va afrontar a la història?
Per a mi, Lila dice és abans de res una història d'amor entre dos adolescents, Lila, que apareix en la vida d'un noi, Chimo, i comença a explicar-li coses tan crues, tan fortes, tan provocadores que a ell no li queda cap més remei que entrar en aquest univers. Chimo emprèn un viatge sense saber fins a on arribarà. Sense saber-ho, Lila el fa canviar. És una història d'amor passional, però no una història d'amor en el sentit clàssic de la paraula.

Quins problemes d'adaptació li va plantejar la novel·la?
En primer lloc, és un relat que no té una estructura convencional. Està escrit en primera persona per Chimo. Una veu en off fa que la narració no trigui a fer-se monòtona; calia trobar l'equilibri perfecte. Un altre problema era que el personatge de Chimo és totalment passiu en la novel·la. Calia construir un personatge que tingués una trajectòria més cinematogràfica. Chimo és commovedor, però és lent, parla poc i gairebé tot transcorre en el seu cap. I, per fi, li mancava antagonista. Gairebé no existeixen els personatges secundaris. Havia de definir amb més claredat quins obstacles tindria la relació.

Què li va fer traslladar la història dels suburbis de París a Marsella?
Quan es va publicar el llibre l'any 1996, era un tema bastant innovador. Es començava a parlar dels suburbis parisencs. No vaig trigar a adonar-me que desconeixia els suburbis parisencs, els seus codis i la seva psicologia. Vaig preferir rodar en una regió mediterrània, més propera a les meves arrels. Vaig anar a Marsella per buscar carrerons, cases molt juntes, roba penjant de les finestres. Va ser una elecció estètica.

Comentaris dels espectadors de CineBaix