Elsa & Fred és una història d'amor en la vellesa. Una història de dues vides que al final del camí descobreixen que mai és tard per estimarÊni per somiar. Elsa té 82 anys, 60 dels quals els va viure somiant un moment que ja havia somiat Fellini: l'escena de La dolce vita a la Fontana di Trevi. Igual, però sense Anita Ekberg, sinó ella. Sense Marcello Mastroiani, sinó amb aquell amor que va trigar tant a aparèixer. Alfredo és una mica més jove que Elsa i sempre va ser un home de bé que va complir amb el seu deure. ÊEn morir la seva parella, desconcertat per l'absència de la seva dona, la seva filla l'insta a mudar-se a un apartament més petit on coneix Elsa. A partir d'aquest moment, tot es transforma. Elsa irromp en la seva vida com un huracà disposada a demostrar-li que el temps que li queda de vidaÊ-molt o poc- és preciós i pot gaudir-lo com vulgui. Fred es deixa portar per Elsa, per la seva joventut, per la seva bogeria. És així com Alfredo (o Fred, com li diu Elsa), aprèn a viure.

La culpa d'aquesta pel·lícula la té Fellini. Tenia més o menys catorze anys quan vaig veure per primera vegada "La Dolce Vita". Van passar vint-i-vuit anys des de llavors i vaig poder comprovar allò que si un desitja amb suficient força que un somni es compleixi, en algun moment es fa realitat. I el meu somni es va complir: vaig ser en la Fontana de Trevi amb el meu Anita i amb el meu Marcello rodant el meu "Dolce Vita".
Aquesta pel·lícula és el meu somni. I també és el d'Elsa, la protagonista, que tota la seva vida va desitjar ser l'Anita Ekberg que es banyava en les aigües fredes de Trevi al costat del seu Marcello. Tots tenim un somni i, tard o aviat, si ens el proposem podem fer-ho realitat. "Només es tracta de viure? ", diu un poeta de la meva terra, "aquesta és la història. " I aquesta també és la història d'Elsa & Fred. La d'una dona de 82 anys que mai no va deixar de somiar i la d'un home de 80 que mai no va somiar, però que un dia va despertar i va decidir viure.
Mai no és tard per viure, mai no és tard per somiar. Això sí: cal adonar-se que som vius i que les idees i els somnis no envelleixen amb els anys. La vellesa és un mero fet biològic que queda registrat al cos, no en l'ànima.
Ho va dir Picasso i va tenir molta raó: "Porta temps arribar a ser jove."

Comentaris dels espectadors de CineBaix